1.2. L’era de les multituds
1.2.2. Les masses
Dèiem que la Revolució Francesa i la posterior als Estats Units, totes dues al final del segle xviii, van començar a interessar les ciències socials i humanes com la història, la psicologia, la criminologia o la sociologia, que van voler comprendre com era possible que un poble s’alcés en armes de manera tan contundent i feroç. La insurrecció els semblava incomprensible perquè suposaven que era deguda a una sobtada efervescència com sorgida del no res, sense comprendre’n les causes internes, larvades durant centenars d’anys que havien arribat a un punt insuportable i que la gent, la multitud, s’embravia per donar un cop de timó a la història aparentment clara i sense conflictes massius.
D’aquesta sorpresa, entre cometes, en sorgeix l’explicació més a la mà i que ve suggerida pel criminòleg Sighele: la multitud, la munió, és delinqüent perquè està moguda per afectes, apetències amagades i no es caracteritza per una racionalitat que permeti comprendre per què té lloc una revolta. Així, gairebé totes les obres dedicades a estudiar la massa la caracteritzen com una multitud irracional, desproveïda d’arguments i raons, que es mou per una mena de contagi, com si fos una epidèmia, i fa desaparèixer la individualitat i la correcció. No seria el resultat de molts individus junts, sinó d’un sol ésser, […] un protagonista unitari, inseparable, diferent de l’agregat dels molts individus que el componen (Fernández-Christlieb: 1994, p. 33). En aquesta línia, Gustave Le Bon (2016, p. 15) dirà que la massa és el conjunt d’individus en què la personalitat conscient s’esfuma, els sentiments i les idees de totes les unitats s’orienten en una mateixa direcció. Es forma una ànima col·lectiva, indubtablement transitòria, però que presenta característiques molt definides. La col·lectivitat es converteix llavors en massa organitzada o, si es prefereix, massa psicològica. Forma un sol ésser i està sotmesa a la llei de la unitat mental de les masses.
És així com s’interpreten els processos de pànic col·lectiu, com el generat de la clàssica radiodifusió d’Orson Welles sobre l’obra La guerra dels mons, del 1938. Seguint Crocq et al., (1987), Dupuy proposa que el pànic seria una por col·lectiva intensa, sentida simultàniament per tots els individus de tota una població, caracteritzada per la tornada de les consciències a un estat arcaic, impulsiu i gregari (Dupuy, 1999, p. 41). D’aquesta manera, davant una catàstrofe natural o d’origen humà, el pànic ocorreria en el moment en què les consciències individuals d’un grup de persones es fusionessin en una massa col·lectiva de comportament automatitzat i irracional. Una vegada més, hi ha el debat sobre si el pànic com a procés col·lectiu seria el resultat de la suma de les pors i dels comportaments irracionals de cada persona davant la catàstrofe presentada; o si, per contra, aquest pànic com a element col·lectiu seria efecte d’una imitació del comportament dels altres que, en aquesta mena de situacions, ressona de manera col·lectiva en totes les persones.
A més, com a colofó a aquesta visió gens amable amb les multituds anomenades massa, comença a aparèixer una figura que explica aquest moviment: el líder, el dirigent. Com si la gent en multitud fos un ramat que segueix les veus d’un pastor, les teories de les masses no troben una explicació més bona a aquesta insurrecció que argumentar que hi ha d’haver un personatge que captivi, que embruixi les masses per portar-les per algun lloc. Així, es llegeix a Psicología de las Multitudes de Le Bon (1973, p. 128):
«la multitud està disposada sempre a escoltar a l’home que, dotat d’una forta voluntat, sap imposar-s’hi. Els homes, reunits en masses, perden tota voluntat i, per tant, s’inclinen, per instint, a qui està dotat de voluntat».
Com pot veure’s, tenim la fórmula més simplificada d’un fenomen que mereixia més atenció: la multitud és incapaç d’argumentar, de pensar i es desboca a la crida carismàtica d’una persona que ha de contenir tots els atributs. Per cert, així neix certa tradició en l’administració gerencial i en certes psicologies del treball que continuen fomentant els dots de «lideratge» com si la fórmula per mobilitzar la gent radiqués a trobar el líder ideal, el prototip d’heroi a qui segueix dòcilment tota la xusma proveïda només d’emocionalitat.
La pel·lícula El club de la lucha (David Fincher, 1999) inspirada en la novel·la Fight Club (Chuck Palahniuk, 1996) explica la història d’una organització anticapitalista i anticorporativista de lluita clandestina creada als Estats Units. El seu líder (Tyler) crea un club de lluita com a forma de teràpia que suma seguidors a tot el país. La pel·lícula planteja la idea de desafiar les normes socials mostrant la importància del líder capaç de captivar multituds. Quina relació hi ha entre els seguidors d’en Tyler al club de lluita amb la visió de multituds plantejada en aquest apartat?
Així, les emocions han estat tradicionalment elements centrals a l’hora d’articular l’acció social, però aquestes emocions han estat convencionalment analitzades des de marcs interpretatius simples i reduccionistes, alguns que perduren en l’actualitat. Ho trobem, per exemple, en el cas de l’efecte contagi, que es fa servir per explicar el comportament col·lectiu al·ludint a la metàfora de la propagació d’un virus entre les diferents persones interpel·lades en el succés dut a terme (Vázquez, 2003). Mitjançant la intervenció dels processos psicològics de cada individu (percepció, atenció, intel·ligència emocional, afectes, etc. ), l’observació d’una reacció, un comportament o una emoció d’una persona pot comportar que les persones observadores o participants es contagiïn d’aquest comportament i donin lloc a un comportament col·lectiu particular.
Un exemple amb què es potentendre aquest suposat efecte contagi seria el de les dinàmiques de les xarxes socials, com Twitter. Per exemple, una artista puja un vídeo a Espanya tallant-se els cabells amb l’etiqueta #Iran com a forma de protesta després de la mort de la iraniana Mahsa Amini, que va ser assassinada per la policia de la moral iraniana perquè va considerar que portava el hijab obligatori mal posat. Després d’això, un altre perfil de la xarxa social descobreix el vídeo, el retuita i l’endemà també decideix tallar-se els cabells. Després de tornar-se viral, al cap d’una setmana milers de persones van a la mateixa manifestació tallant-se els cabells com a forma de protesta.
En un cas com aquest, podríem dir que hi ha hagut un efecte contagi entre aquestes persones. Per a aquesta conceptualització, la mera observació d’altres persones és el que produeix que les altres comencin a mobilitzar-se i actuar de la mateixa manera. Com podem observar, es tracta d’una explicació que pateix de ser massa simple i reduccionista del comportament col·lectiu, que no acaba d’explicar d’on procedeix o com es dona aquest contagi (per exemple, creences o valors positius relacionats amb la conservació del medi ambient), i es redueix a l’observació en si com a causa.
El mateix passaria si miréssim d’explicar les situacions de pànic en tant que una forma de comportament col·lectiu gregari, irracional i asocial, provocat, per exemple, per una catàstrofe natural o humana. Tal com argumenta Dupuy, el pànic podria tractar-se d’un mite, ja que quan passen aquestes situacions, la gent tendeix precisament a comportar-se de maneres més cíviques i racionals: emergeixen més pràctiques de suport mutu, les persones es coordinen i cooperen més que mai, els grups duen a terme més accions de cura i es respecten més les normes en la cerca de solucionar la catàstrofe. Només hem de pensar en el comportament d’un grup de persones davant una catàstrofe ecològica, com el tsunami al Japó el 2011, un gran terratrèmol, en què tothom s’afanya a córrer en qualsevol direcció de manera instintiva; però al seu torn, aquesta por col·lectiva articula una ajuda mútua per salvar les persones més indefenses o per la cerca de persones perdudes.
I fins i tot, com planteja Bruno Latour, la paràlisi provocada pel pànic generat arran d’una altra catàstrofe, com la pandèmia per covid que va esclatar el març de 2020 podria ser replantejada com un manera d’acció social enfront de problemes globals com ara l’emergència climàtica o les conseqüències indesitjades del capitalisme o la globalització. La pandèmia ens va obligar en un primer moment a tancar-nos a casa i estar aïllats, i després, a molta gent li va fer por tornar a sortir, viatjar, consumir, comprar, etc., com abans, per què no qüestionar-nos quines accions i pràctiques de l’antiga normalitat no volem que tornin a ser com eren llavors, i preferim mantenir-les confinades? (Latour, 2020). Sota l’evidència innegable que el món es pot transformar dràsticament i ràpidament, tal com va passar en poques setmanes durant el març i l’abril del 2020 (recordem: animals que van tornar a habitar territoris ocupats pels humans, la neteja atmosfèrica pels escassos vehicles en moviment, la florida del comerç local a les grans ciutats atesa la falta de turistes, etc.), el que l’autor ens proposa és que ens mantinguem en aquesta paràlisi per les maneres de producció que són injustes amb els països menys desenvolupats, amb els éssers vius no humans, amb els recursos naturals o amb el planeta com la llar on tots habitem. D’aquesta manera, serà possible transformar les condicions socials que considerem injustes, opressores o negatives per a certs col·lectius.