1.3. Facilitació de grups i dinàmiques assembleàries
1.3.6. Alguns riscos a tenir presents en la facilitació
Totes aquestes tècniques i dinàmiques també han de parar esment a alguns riscos potencials. Per exemple, pot succeir que es generi i propaguin xafarderies i rumors que, si bé poden enfortir temporalment els vincles de les persones amb què els comparteixen –davant la sensació de camarilla que configuren–, poden acabar sent fonts de conflictes en el conjunt del moviment social.
En la PAH, per exemple, és una pràctica habitual explicitar aquests rumors en les assemblees, per tal de debatre assumptes incòmodes, però la clarificació dels quals pot acabar dissipant sospites, la formació de subgrups o estigmes generats envers companys del moviment social. Pel que fa a això, una labor de la facilitació és convidar els participants de l’assemblea a explicitar i concretar el màxim possible els seus malestars, per ser-ne conscients i poder trobar-los una solució col·lectiva: sigui aclarint malentesos, recordant acords passats o detectant la necessitat d’una mediació entre membres de l’assemblea.
Això ens porta a un aspecte inevitable de l’assemblearisme en particular, però de qualsevol manera de relació social en general, que és el conflicte. I és que, malgrat la facilitació no-violenta, sempre hi ha la possibilitat de conflictes, a causa dels contextos canviants i la pluralitat de perfils que poden arribar a configurar els grups, especialment si són nombrosos i en contextos de moviments socials. En relació amb aquest aspecte, la labor de la facilitació és tractar de prevenir els conflictes utilitzant les dinàmiques esmentades amb anterioritat. Però quan sorgeix el conflicte, cal aplicar tècniques focalitzades a relaxar les tensions i abordar constructivament la font dels problemes. Com expliquen Nacho García et al. (2019), per a aquesta labor, cal diferenciar entre necessitats i estratègies. Les primeres es refereixen al que emocionalment necessitem per sentir benestar. Les segones denoten les maneres com podem satisfer les necessitats.
Per exemple, un integrant d’un col·lectiu pot necessitar sentir-se escoltat, però hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho. Si sent dificultats per participar en un grup gran, es podria integrar en un grup petit. Si li costa expressar les seves idees, se li pot concedir un marge de temps perquè les prepari per a una altra assemblea. Els conflictes que deriven d’estratègies es resolen trobant propostes que conjuminin les necessitats dels diferents integrants. En canvi, quan els conflictes deriven de necessitats diferents, cal abordar amb detall si el moviment pot satisfer-les i què comportaria, la qual cosa pot portar a una transformació del moviment. La diferenciació entre necessitats i estratègies possibilita usar una comunicació no-violenta, que permeti entendre les necessitats dels altres convidant-nos a construir estratègies comunes (García et al., 2019).
D’aquí la importància de comprendre la labor de la facilitació i les seves implicacions, que no només són pensades, sinó que també són sentides. En aquest sentit, una bona facilitació no només es pensa, sinó que també se sent en els nostres propis cossos, la qual cosa possibilita polititzar el malestar en mobilització. O, com expressen en la PAH, reconvertir les persones afectades de subjectes passius necessitats d’assistència externa en subjectes actius disposats a fer política.
Referent a això, ens és útil el concepte de sentipensant manejat pel sociòleg Fals Borda (2009), que assenyala precisament la necessitat de pensar, però també de sentir els fenòmens sobre els quals reflexionem.
Finalment, en els moviments assemblearis també hi ha un risc plausible (Delgado, 2016) de generar cosmovisions en què es desdibuixin les desigualtats i condicions materials en què s’emmarquen les interaccions que es produeixen en aquests espais. Enfront d’aquest risc, caldria incorporar a les nostres anàlisis les situacions interseccionals en què les persones participants es veuen immerses, com influeixen en el procés de presa de decisions i com es podrien tenir en compte en la labor de la facilitació. És a dir, tenir en compte les desigualtats de classe, de gènere, ètniques o d’estatus migratori, entre d’altres, i com aquestes poden condicionar la capacitat de prendre la paraula, i fins i tot de tenir la disponibilitat per formar part de l’assemblea. Quan aquestes condicions s’invisibilitzen, es pot caure en el ciutadanisme, que estableix una falsa identitat igualitària en què es considera que tothom pot participar de manera horitzontal, quan en realitat es troben en situacions socials divergents (Delgado, 2009).
Barbara Sutton (2007) assenyala com la resistència, més enllà de la defensa d’idees o visions determinades, va sempre acompanyada d’un compromís corporal intens, en què es coneix com «posar el cos». El cos és la base de moltes accions que es duen a terme en situacions de protesta (cantar, cridar, bloquejar carrers, enfrontar-se a la policia, etc.). A més, serveix com a text o argument polític en si mateix (disfressant-se, maquillant-se, portant samarretes amb eslògans, etc.). Uns cossos que imposen també les seves pròpies limitacions i necessitats (menjar i beure, exposar-se a les adversitats climàtiques, anar al lavabo, descansar, etc.), que poden ser en si mateixes variables en funció del gènere, la classe social o altres situacions. Aquestes particularitats d’alguns cossos sovint han estat utilitzades com a argument per a la seva exclusió dels escenaris de protesta, per ser considerats més vulnerables i fràgils, especialment en situacions de risc.
D’aquí la rellevància de les comissions de diversitat funcional en el 15M (Arenas i Pié, 2014), com a experiències que van contribuir a:
- Posar el tema de l’accessibilitat en el centre de les dinàmiques assembleàries.
- Incorporar en la discussió sobre el comú reivindicacions que normalment quedaven en els marges, atès que s’entenien com a minoritàries, de manera que facilitaven la generació de noves aliances (Pié i Arenas, 2021).
- Actualitzar els imaginaris de «el que pot un cos» en un context de protesta, també entre les persones amb diversitat funcional.