3. Els moviments socials: què són?, per què cal estudiar-los?, com podem estudiar-los?

3.3. Els enfocaments teòrics d’estudis dels moviments socials

3.3.3. L’enfocament dels nous moviments socials

Aquest enfocament neix per la necessitat d’explicar els moviments socials de l’últim terç del segle xx, fonamentalment els moviments ecologistes, pacifistes i la nova onada de feminisme. Se’n va dir «nous» moviments per diferenciar-los dels moviments més clàssics i típics del segle xix i bona part del segle xx: fonamentalment, el moviment obrer, però també la primera onada del moviment feminista i els moviments nacionalistes de les antigues colònies. Per tant, és un enfocament que no mira de donar una explicació de tots els moviments, sinó d’uns de ben concrets i delimitats a una època determinada.

Aquests moviments van sorprendre les democràcies –i també les dictadures– en una època de creixement econòmic continuat i de relativa redistribució econòmica. Van sorprendre, atès que van desafiar el consens que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial i que es coneix com «els trenta anys gloriosos» (1945-1975). Aquests nous moviments van posar en dubte aquest consens: per aquests darrers, la riquesa, el creixement de la producció o el benestar material ja no serien la font última i principal de felicitat. Defensaven en el seu lloc els valors culturals, la qualitat de vida, la igualtat entre els sexes, la no discriminació etnicoracial o afectivosexual, el pacifisme o les formes més directes de participació democràtica.

El desenvolupament dels «nous» moviments estaria estretament lligat a una sèrie de factors clau que van prendre rellevància l’últim terç del segle xx. El primer, l’amenaça nuclear que el període de l’anomenada guerra freda implicava la política de les grans potències i que suposava un autèntic desafiament per a la vida al planeta Terra. El segon, la constatació que el creixement econòmic havia de limitar-se a un món de recursos finits a fi de no portar el món cap a la seva autodestrucció. I tercer, ni les democràcies representatives ni les polítiques de benestar semblaven complir les expectatives que havien creat sobre la igualtat i la llibertat. Aquests factors van donar com a resultat:

• La pèrdua de la centralitat explicativa de les classes socials: la ciutadania ja no es definia exclusivament per les seves relacions de producció, sinó que van emergir altres elements d’identitat tan explicatius o més, com el gènere, la nacionalitat o la formació.
• La incapacitat dels moviments fins llavors existents per donar resposta a uns problemes que, fins llavors, els eren molt aliens. Per exemple, per al moviment obrer i sindical era molt reticent a les propostes anticreixement del moviment ecologista. Per tant, a la crítica dels nous moviments també s’incloïa molt sovint els «vells» moviments.

En aquest context neixen els nous moviments com a formes alternatives d’acció col·lectiva que responen més bé a l’esperit dels temps. I que alhora són nous en els seus objectius, en l’organització i en la composició social. Els seus objectius constitueixen, en expressió de Claus Offe, «lluites defensives contra la irracionalitat de la modernització». Per exemple, els moviments ecologistes, antimilitaristes i pacifistes. Quant a l’organització, les seves formes són menys jeràrquiques que els moviments anteriors, i s’opta per l’assembleari i pel treball en xarxes. Quant a la composició social, els nous moviments són més interclassistes, amb un protagonisme especial de les anomenades, a la fi del segle xx, «noves classes mitjanes», molt instruïdes, però amb reivindicacions no d’un grup social, sinó generalistes, això és, reivindicacions que, si s’aconseguien, repercutirien no sobre un grup social, sinó sobre el conjunt de la societat.

Entre els «nous» moviments més importants trobem el moviment pacifista, que, com s’ha dit línies més amunt, es desenvolupa en el context de la guerra freda i com a resposta a la carrera armamentística que van protagonitzar les dues potències de l’èpica (els Estats Units i l’URSS) i els seus respectius aliats. Un altre «nou» moviment social important va ser el moviment ecologista, que alertava contra els perills de l’anomenat desenvolupament, centrant els seus objectius en el necessari canvi de la relació entre l’ésser humà i la naturalesa. Un altre «nou» moviment important va ser el moviment feminista: malgrat que tenia precedents importants, com el de les sufragistes, els anys setanta del segle passat van ser testimoni d’una nova onada de feminisme que s’estén als fins llavors privats de la vida social amb el seu lema «Allò personal és polític».

L’impacte d’aquests nous moviments ha estat molt important les dècades següents. Van fer emergir debats sobre qüestions que abans no s’havien tingut en compte i van aconseguir que l’opinió pública es fes ressò de molts dels seus plantejaments i, en conseqüència, han motivat que les institucions polítiques haguessin d’estudiar i establir mesures dirigides a donar satisfacció a les «noves» demandes.