3.4. Elements addicionals per a la recerca en moviments socials
3.4.2. Els marcs de l’acció col·lectiva i els camps d’identitat
Segons Bert Klandermans, expert en la psicologia social de la protesta i la participació en moviments socials, les teories presentades fins ara (la de mobilització de recursos, la dels nous moviments socials i la d’estructures de les oportunitats polítiques), dominants a finals del segle XX, tenen com a virtut que permeten ser combinades, i així generar una visió integral dels recursos que necessita un moviment. És a dir, analitzar com utilitzar-los pel que fa a oportunitats existents i les expectatives que eren causa de la mobilització. No obstant això, cap d’elles per si mateixa ni les tres en combinació permeten explicar per què es tria la mobilització com a mètode per sobre d’altres maneres d’incidència social.
Per a Klandermans, l’aspecte central es troba en la producció de marcs que generen aquest efecte persuasiu, la qual cosa porta a la interpretació del fet que la mobilització és la via més adequada per assolir els objectius del grup. Per a això, cal la construcció de marcs d’acció col·lectiva, definits com a esquemes d’interpretació compartits que permeten guiar una resposta col·lectiva (Klandermans, 1992; Stekelenburg i Klandermans, 2017). La taxonomia més bàsica per analitzar aquests marcs s’estructura de la manera següent:
- El marc de diagnòstic (diagnostic frame), que identifica certs successos com a injustícies socials.
- El marc de pronòstic (prognostic frame), que estableix quines són les vies de solució de la injustícia social identificada pel marc de diagnòstic. Aquesta identificació inclou les estratègies a llarg termini i les tàctiques a curt termini del moviment, per la qual cosa dota els activistes d’una orientació d’acció comuna.
- El marc de motivació (motivational frame), proporciona el vocabulari específic que permet redirigir sentiments difusos i vagues d’insatisfacció envers el convenciment que la mobilització és un mètode desitjable d’acció.
Un avantatge d’aplicar aquest utillatge conceptual és que permet explicar per què és convincent per a un grup concret considerar que la mobilització és una manera adequada per reclamar i fins i tot aconseguir les seves reivindicacions.
El concepte de marc va ser inicialment proposat per l’antropòleg Gregory Bateson (1988) i posteriorment sistematitzat per Erving Goffman (1974, p. 21), qui el va definir com a un «esquema d’interpretació» que ens permet «localitzar, percebre, identificar i etiquetar» eventualitats determinades i guiar una resposta conductual. Aquesta aproximació, de tipus cognitivista i hereva de l’interaccionisme simbòlic, s’assenteix en la premissa que la nostra conducta depèn de la interpretació de la situació en què ens veiem immersos. En l’obra de tots dos autors, allò característic del concepte de marc és que percebem, d’una manera o d’una altra, una eventualitat segons el significat que utilitzem i projectem per interpretar-la. Aquest procés de significació es coneix com a emmarcat, en què s’ancora un esdevenir de successos sota un esquema d’interpretació determinat. Presenta les característiques següents:
- Perquè l’emmarcat sigui reeixit, cal que sigui integrat pels seus usuaris com a resposta conductual reiterativa a situacions similars. En altres paraules, un procés d’emmarcat és repetitiu i significa de la mateixa manera situacions similars.
- L’emmarcat és un procés lingüístic, ja que el marc utilitzat funciona com un discurs que ens permet comprendre allò que percebem. Aquest aspecte desdibuixa la frontera entre pensament i llenguatge. Es tracta d’un tret influenciat pel gir lingüístic, que es defineix com la presa de consciència, pel món acadèmic, que la nostra manera de descriure lingüísticament el món és la manera com efectivament pensem el món.
- L’emmarcat és un procés interaccional. En aquesta característica conflueixen els dos aspectes ressenyats amb anterioritat. Atès que els marcs són lingüístics i són integrats per repetició, es requereix la interacció comunicativa entre individus perquè aquests puguin existir. En resum, l’emmarcat s’origina en la comunicació entre individus i grups.
Per il·lustrar aquests tres aspectes, posem un exemple que ens remet a l’apartat «1.3.5. Cossos, afectes i subjectivitats». En les assemblees dels moviments que configuraven el 15M, s’alçaven els braços, girant les mans de dreta a esquerra, com a símbol d’acceptació d’un discurs que s’estigués manejant en l’assemblea. Si desconeguéssim aquesta pràctica i ens la trobéssim per primera vegada, es podria generar una confusió inicial sobre què significa aquesta gestualitat. La nostra interacció amb els membres de l’assemblea serviria per assumir que aquesta gestualitat, en aquest context, significa assentiment.
Ara bé, l’emmarcat no només succeeix per comprendre un fenomen pròpiament comunicatiu. També es poden emmarcar successos econòmics, socials i de tota índole. Pensem en la reivindicació de diversos moviments feministes que reclamen la necessitat d’utilitzar l’expressió «violència de gènere». Tal com explica Ana Álvarez (2005), precisament la introducció del terme gènere permet emmarcar pràctiques determinades com a resultat de patrons patriarcals. Per exemple, la concepció que, en una relació de parella heterosexual, l’home pot tractar la dona com a una propietat en comptes de com a un subjecte autònom, la qual cosa li atorgaria un dret sobre la seva intimitat, la seva privacitat i fins i tot per exercir mal físic. En altres paraules, emmarcar aquestes violències mitjançant el codi de gènere permetia significar aquestes dinàmiques, de manera que es visibilitzés el patriarcat encara existent en la societat.
Seguint aquesta línia, la construcció de marcs d’acció col·lectiva fomenta el procés d’alineament de marcs (frame alignment), que permet alinear els sentiments individuals de manera col·lectiva. Amb això, es possibilita una comprensió comuna dels problemes existents, com solucionar-los i per què la mobilització és desitjable. Ara bé, aquest procés no només facilita respostes col·lectives en forma de mobilització, sinó que desplega una identitat sobre els grups implicats. Scott Hunt ha identificat que la construcció de marcs d’acció col·lectiva és paral·lela i interdependent de la producció del que denomina camps d’identitat (Hunt et al., 1994). Aquests camps d’identitat recollirien els trets amb què es defineix cada grup implicat en l’univers simbòlic derivat dels marcs d’acció col·lectiva, i es classifiquen de la manera següent:
- Camp d’identitat dels protagonistes (protagonist field), que abasta les característiques pròpies dels participants del moviment social i afectats directes de la problemàtica que s’aborda.
- Camp d’identitat dels antagonistes (antagonist field), que inclou els trets amb què es defineix els opositors del moviment i responsables de la injustícia social que es tracta de superar.
- Camp d’identitat de l’audiència (audience field), que recull els atributs de les diferents audiències, i també la identificació de quines audiències són aliats potencials o opositors potencials depenent de l’estratègia que s’accioni.
Posem-ne un exemple concret per entendre la interrelació entre marcs d’acció col·lectiva i camps d’identitat (Giménez, 2018; Sanmartín, 2014), basat en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), fundada a Barcelona l’any 2009 amb l’objectiu de modificar les lleis hipotecàries de l’Estat espanyol.
Taula 8. Marcs d’acció col·lectiva i camps d’identitat basat en la PAH
| Marc de diagnòstic |
|
| Marc de pronòstic |
|
| Marc de motivació |
|
| Camp d’identitat protagonista | Persones afectades que s’identificaven com a activistes en el conflicte per garantir el dret a l’habitatge. |
| Camp d’identitat antagonista | Entitats financeres considerades com a estafadores i responsables de la problemàtica habitacional. |
| Camp d’audiència | La ciutadania, la simpatia de la qual es buscava per aconseguir suports populars a les reivindicacions legislatives de la PAH. I que precisament era caracteritzada com una ciutadania que també estava afectada, encara que no organitzada, ja que havia sofert una crisi econòmica generada per les pràctiques abusives de les entitats bancàries. |
Aquests aspectes es poden veure ressenyats en el vídeo següent de la PAH: https://www.youtube.com/watch?v=TkrM-zBGjBQ.
L’aspecte fonamental d’aquestes teories és que mostren que la producció simbòlica de la realitat seria indissociable de la producció d’identitat. És a dir, que els marcs que utilitzem no només abasten què fem sinó també qui som, de manera que construeixen una imatge del «nosaltres» (tal com s’ha avançat en l’apartat «2.3.3. Teoria de la identitat social») en forma d’identitat col·lectiva:
«Denomino identitat col·lectiva al procés de construir un sistema d’acció. La identitat col·lectiva és una definició interactiva i compartida que un cert nombre d’individus (o en un nivell més complex de grups) elabora respecte a les orientacions de les seves accions en el camp de les oportunitats i les limitacions en què es desenvoluparà l’acció. Quan parlo d’‘interactiva i compartida’ vull dir que aquests elements es construeixen i se superen per mitjà d’un procés constant d’activació de les relacions que uneixen els actors».
Que Melucci proposi una visió dinàmica de la producció simbòlica i identitària és central, com veurem a continuació.