3.4. Elements addicionals per a la recerca en moviments socials
3.4.3. L’atenció a allò imperceptible i a allò micropolític
Una crítica que han rebut les teories simbòliques sobre moviments socials és que pressuposen que els moviments funcionen amb un excés de congruència. El fet de considerar que la conducta de les i els activistes està en perfecta alineació amb els discursos que es manegen implica ignorar la pluralitat que es pot trobar dins d’un mateix moviment; per la qual cosa es tractaria el moviment com a una unitat pura, en què els individus perden la seva agencialitat, i el seu comportament quedaria determinat plenament per la labor col·lectiva.
Aquest és un aspecte ressenyat especialment per l’antropòleg John Gledhill, que defensa les anàlisis que expliquin les interaccions que es generen entre les i els activistes a l’hora de produir discursos, tot abastant també les contradiccions i els conflictes que tenen lloc en el seu si, i com aquests mateixos aspectes evolucionen en interacció amb el seu context immediat, que també és dinàmic.
«Les ‘cultures de resistència’ resulten ser històricament duradores, tot i que experimenten el flux i el reflux de les mobilitzacions, derrotes aclaparadores i períodes de calma transitòria. Però el que no hem de fer és transformar els moviments socials en ‘actors’ unitaris desproveïts de contradiccions internes i de tendències contradictòries, i aïllar-los dels àmbits socials, culturals i polítics, de més envergadura, en el si dels quals experimenten els fluxos i refluxos esmentats».
Per tant, en analitzar els moviments socials, és important no atendre únicament els seus senyals més sorollosos i eixordadors, això és, el que manifestament és un moviment social. Per exemple, en les grans mobilitzacions planetàries contra la guerra, en el que va succeir durant les tres setmanes de Maig del 68 a París o en les manifestacions més contemporànies a favor del dret a l’habitatge a Espanya. Cal superar aquest encotillament. Només atenent aquests senyals no s’obté la riquesa, la diferència que emanen d’aquestes protestes. Aquesta fixació únicament en els senyals sorollosos porta a simplificacions enormes: o bé són una manifestació més sense cap novetat, o bé és una manifestació incomprensible –apolítica i fins i tot antipolítica. En canvi, les anàlisis dels espais interaccionals tenen potencial metodològic a l’hora de mostrar com els activistes van pactant, negociant i debatent els marcs d’acció col·lectiva. Aquest enfocament ens permet atendre també els senyals més silenciosos i imperceptibles, el subterrani, el que roman fora dels focus, i potser així, ser més conscients de la diversitat que habita en aquests espais i moviments, com també assenyalàvem en l’apartat «1.3.6. Alguns riscos a tenir presents en la facilitació».
Tres escoles de l’última part del segle XX han sabut captar especialment aquesta importància de posar el focus en els processos micropolítics. Són les següents:
- Els feminismes mitjançant el seu lema «el personal és polític» i la seva atenció al micropolític i en el fet de partir de si mateix.
- Els subaltern studies, amb la seva declinació posterior al que s’ha conegut com a literatura postcolonial i que comporta una crítica sense pal·liatius als quals Ranahit Guha i d’altres han anomenat «estatisme»; això és, les veus altes i fortes de la història enfront d’una substitució per les veus baixes, que queden submergides pel soroll dels mandats estatistes o nacionalistes.
- L’operaisme i el postoperaisme italià, amb la seva noció de composició de classe, mitjançant la qual signifiquen l’existència d’un conflicte subterrani i silenciós protagonitzat quotidianament per homes i dones contra l’organització capitalista.
Tot això enriqueix la mirada sobre els moviments socials. Aquests senyals imperceptibles, silenciosos, subterranis –com el de l’operador informàtic que vol programari lliure, com la del migrant que exerceix el seu dret a la mobilitat creuant fronteres, fins i tot les més militaritzades, la de la dona que vol temps per cuidar el seu fill o com la de l’estudiant que vol formar-se i moure’s– són extraordinàriament informatives. Mostren un rebuig a l’explotació inventant pràctiques que s’escapen a la lògica del capital, que resisteixen a la seva recuperació i que, en definitiva, obren nous espais de llibertat. Massa sovint, aquests senyals silenciosos són catalogats com a no-polítics, com a individuals, quan, per contra, esdevenen el carburant dels moviments socials.