5.3. Entre l’instituent i l’instituït
5.3.1. Introducció
A continuació, abans d’aprofundir en les relacions entre els espais activistes i institucionals des del costat de l’Administració pública, elaborarem un primer exercici d’exploració del que entenem per institució. Però ho farem amb una atenció especial a les dimensions de la institucionalització més directament relacionades amb els drets socials, és a dir, sobre la provisió de prestacions i serveis socials de l’Estat, ja que és aquest l’espai preferent de les i els professionals de la intervenció social i comunitària, sigui des de la psicologia, l’educació social o el treball social.
Des d’una lectura sociohistòrica, autors com Michel Foucault van analitzar com les institucions que constitueixen l’Estat modern prenen com a model el disseny carcerari de l’arquitecte i filòsof Jeremy Bentham. Aquest disseny rep el nom de panòptic, combinació entri pan (tot) i opticon (visió). És a dir, és un disseny que permet observar la totalitat de l’espai interior. Aquest sistema permet fer visible tots els cossos dels presoners. En combinació amb un règim de premis i càstigs, es promou una internalització d’una conducta disciplinada. Aquesta és una reorganització del poder que Foucault troba en la base de la resta de les institucions modernes, com són les casernes, els hospitals i els col·legis, que tenen l’objectiu de normativitzar la conducta. D’altra banda, Erving Goffman també va analitzar com els hospitals psiquiàtrics impedeixen als seus pacients construir la seva identitat, de manera que aquesta és proveïda per les autoritats de la institució. Això es deu a un conjunt de pràctiques que desconnecten el pacient de la seva identitat anterior. Requisar totes les possessions, impedir el contacte amb l’exterior i estructurar totes les seves activitats en horaris són pràctiques que converteixen la institució psiquiàtrica en una institució total, que reglamenta íntegrament la vida del pacient. Per a Goffman, les presons i les casernes són també exemples d’institucions totals, ja que, juntament amb els hospitals psiquiàtrics, totalitzen els aspectes de la vida d’una massa de persones sota les normes establertes per una autoritat superior. Tots dos enfocaments mostren que les institucions regeixen la vida social en el seu interior, per la qual cosa tracten de modelar la conducta dels individus mitjançant la norma i el constrenyiment. Ara bé, mentre que Foucault afirmava que totes les altres institucions havien estat modelades com a reflex de la lògica panòptica, Goffman va fitar la seva anàlisi únicament al que considerava com a institucions totals i va deixar de banda la resta de les institucions. Tanmateix, els aspectes en comú de tots dos autors han inspirat d’altres a reflexionar sobre la relació entre institucions i polítiques.
Seria el cas de Jacques Rancière, que considerava que s’havia de diferenciar entre dos tipus d’accions, enteses respectivament com l’activitat policial i l’activitat política. La primera versaria a mantenir i reproduir un ordre social, tot invisibilitzant les veus o les persones que no s’hi adaptessin. Referent a això, Rancière convergiria amb les anàlisis de Foucault i de Goffman en què certes institucions busquen únicament reproduir la manera com uniformitzen la societat d’acord amb el seu funcionament intern. La segona, en canvi, se centraria a impugnar l’activitat policial mostrant veus discordants, imaginant altres maneres d’organitzar-se i reivindicant identitats subalternes. En resum, l’activitat policial buscaria mantenir un ordre social mentre que la labor política aspira a la seva fallida i impugnació (Quintana, 2013; Rancière, 2006). Això podria provocar una interpretació antiestatista de Rancière, segons la qual les institucions exerceixen activitat policial i només les accions alienes a les institucions són genuïnament una activitat política. Ara bé, tal com ens explica Eulalia Borja (2017), aquesta és una concepció reduccionista que impossibilita analitzar la interacció entre tots dos tipus de dinàmiques, perquè la labor política no és necessàriament i en tot moment contrària a la institució, sinó que busca cristal·litzar-se en les institucions per mantenir els efectes d’un esdeveniment transformador.
Aquest assumpte ens permet introduir un altre concepte clau, que és el d’imaginari social de Cornelius Castoriadis (Aguledo, 2011; Castoriadis, 1983). Per a Castoriadis, l’imaginari social és la imatge immaterial de qui som i com ens hem de comportar. L’imaginari social instituït és el que ja es troba normalitzat, com en les normes o en les tradicions. Però també es poden crear imaginaris socials instituents, que proveeixin una imatge del que podria ser, que és transformadora de la realitat existent. D’aquesta manera, Castoriadis defensa una praxi instituent, concebuda com la pràctica d’imaginar altres mons possibles. Aquest seria el primer pas per mobilitzar-se per convertir aquests mons possibles en mons existents. Ara bé, el central per a Castoriadis és que sempre es mantingui una maniobra constant d’autogovern, en què l’imaginari instituït sigui condició de possibilitat de nous imaginaris instituents. En aquest sentit, no n’hi ha prou amb instituir el que al principi és només una imatge imaginada: noves maneres de relació econòmica, de gènere, de polítiques públiques, etc. El central és que no es paralitzi la mateixa labor d’imaginar. Una concepció que arrela amb Rancière, atès que també defensa un moviment constant perquè la labor instituent (política) es mantingui a través de les formes instituïdes, sense impedir que en sorgeixin de noves en un futur (Dardot, 2019).
Un cas en què podem visualitzar aquesta coherència teòrica són les reivindicacions per una participació democràtica a Colòmbia. Com assenyala Eulalia Borja, el model imperant a Colòmbia és el d’una democràcia representativa. El nucli del representacionalisme és la delegació, mitjançant el vot, del poder en professionals que treballen per a l’Estat. D’aquesta manera, la participació dels ciutadans es redueix a triar qui pren les decisions; un tipus de relació que reprodueix la dominació colonial, en tant que, com en el colonialisme, hi ha un cos minoritari de governants que determina la vida d’una majoria governada. No obstant això, hi ha mecanismes que possibiliten l’exercici d’una democràcia directa, atès que canalitzen la participació ciutadana.
Per exemple, l’ús de plebiscits i ratificacions per votar qüestions legislatives, la capacitat de revocar mandats polítics, el fet de possibilitar a la ciutadania presentar iniciatives legislatives o la inclusió dels ciutadans en la presa de decisions executives d’empreses públiques, educació, sanitat, clavegueram, etc. (Borja, 2017). Instituir mecanismes de participació no només seria un exercici instituent, sinó que donaria lloc a una forma política en què aquest mateix exercici instituent es pugui manifestar al llarg del temps (Quintana, 2018). Aquí trobaríem un exemple d’un imaginari social instituent que, en cas de convertir-se en un imaginari social instituït, amplificaria la capacitat d’autogovern; permetria que formes de vides que en un futur imaginem anessin més possibles de fer-se, ja que comptarien amb els canals instituïts per esdevenir existents.