5.3. Entre l’instituent i l’instituït
5.3.2. La interacció entre institucions i moviments socials
Un cop exposades totes aquestes eines conceptuals, podem aprofundir en la reflexió sobre la interacció entre les institucions i els moviments socials. El punt de partida seria la pregunta següent: les institucions que tendeixen un moviment centrípet (tancar-se cap a l’interior) podrien realment adaptar-se a aquestes dinàmiques centrífugues (obertes cap a l’exterior)?
Des dels itineraris d’atenció psicològica elaborats en el case management, s’ha proposat el concepte d’extitució, referit a les pràctiques que s’organitzen en diferents organitzacions que col·laboren adaptant-se singularment a cada cas (Domènech et al., 1999). Aquests itineraris, a diferència dels mateixos de les institucions analitzades per Goffman o Foucault, es desenvolupen en diversos llocs diferents d’atenció: amb variabilitat en els contactes i recursos utilitzats i adaptant l’atenció de manera molt personalitzada. És un tipus d’intervenció aplicada des de la mirada comunitària, que evita la lògica uniformitzadora i de control a la interna. En el seu lloc, se centra en les necessitats de cada cas aprofitant una xarxa comunitària.
En els moviments socials, també podem trobar casos d’espais que serveixen com a xarxes comunitàries, que en comptes d’uniformar la realitat connecten persones i organitzacions per solucionar situacions de crisi. Encara que puguin ser considerades xarxes informals per no ser part de l’Administració pública, presenten un coneixement del territori i les seves necessitats més dens; compten amb vincles entre els veïns dels municipis i mobilitzen recursos en clau redistributiva. En altres paraules, aconsegueixen arribar més lluny que les institucions atès que no estan constretes per les seves inèrcies burocràtiques, que dificulten a les persones afectades aconseguir recursos de supervivència per la complexitat dels procediments administratius i la manca de recursos públics.
Un exemple serien les xarxes de suport mutu que van sorgir a diverses ciutats durant el confinament, derivat de la pandèmia de la COVID-19. A Masnou, la xarxa existent es va organitzar en tres dies mitjançant canals telemàtics, especialment WhatsApp. Des de la xarxa, es difonien recursos com l’atenció psiquiàtrica, l’acompanyament educatiu o el repartiment d’aliments, entre d’altres. La xarxa es caracteritzava per l’horitzontalitat i transversalitat, atès que participaven de manera igualitària una pluralitat de persones amb perfils socials i polítics diferents. A més, la xarxa s’adaptava dins de les seves possibilitats a les necessitats de cada persona atesa, que variaven enormement. Un dels seus lemes era «cada casa és un món», en referència a la variabilitat de situacions a què s’enfrontava la xarxa i enfront de les quals anava adaptant les seves maneres d’acció col·lectiva (Yborra, 2020, p. 45). Aquest tipus de xarxes van ser imitades per altres moviments del territori, com els Sindicats d’inquilins, la PAH o el moviment pels drets laborals de les treballadores d’hotel, conegut com les Kellys. També en els Sindicats de Manteros, que es van veure en la necessitat de generar xarxes de repartiment d’aliments davant institucions que no oferien cap ajuda a les persones migrants sense regularitzar. Aquestes xarxes presenten el caràcter d’extitució que propugna Domènech, però a més presenten el tipus d’autogovern que reivindica Castoriadis i l’activitat política proposada per Rancière.
Un altre exemple que es podria preveure des de la teoria manejada són els moviments pel dret a l’habitatge i a la ciutat al municipi de Sevilla. L’any 2000, trobem la formació de la Plataforma Casa Grande Pumarejo, dedicada a la protecció dels veïns de la plaça del Pumarejo amb la finalitat d’evitar-ne l’expulsió a causa de l’expansió de l’activitat hotelera i l’especulació immobiliària. L’any 2012, té lloc l’ocupació de quatre edificis que configuren una corrala –disposició de blocs amb un pati en comú– per part de trenta-vuit famílies amb problemes d’accés a l’habitatge. Si bé tots dos col·lectius estaven dedicats originalment a solucionar la situació de veïns i famílies directament afectats per problemes immobiliaris, cal destacar que tots dos actors s’han convertit en l’epicentre d’activitats sobre decreixement, d’una oficina de drets socials, de l’impuls de la Moneda Social Puma i de col·lectius feministes. D’aquesta manera, han generat xarxes de connexió entre diferents moviments que responien a necessitats creixents i divergents (Herrera et al., 2016).
Davant aquestes opcions de col·laboració, com ja assenyalàvem des d’una perspectiva molt més general en la secció «4.4. Institucionalització: èxit o fracàs?», també hi ha debats crònics en el si dels moviments socials sobre si haurien de col·laborar amb les institucions, centrar-se a crear les seves pròpies xarxes de suport mutu o fer una combinació de totes dues estratègies. Hi ha col·lectius com la PAH que defensen una col·laboració proactiva amb les institucions, per aconseguir recursos i canvis de polítiques públiques que facilitin la lluita pel dret a l’habitatge; però també hi ha posicionaments més crítics, com el dels Sindicats de Manteros, que veuen les institucions com a actors hostils a la seva activitat. La resposta no és unànime entre els moviments socials, i lluny de ser una temàtica merament teòrica, la relació amb les institucions determina en bona part l’estratègia que pot triar un moviment social: si prioritzar canvis institucionals o generar dinàmiques externes a tals institucions.
De la mateixa manera, també s’obre la possibilitat del debat des de la perspectiva de l’Administració pública. María Rosa Herrera et al. (2016) plantegen la defensa d’un treball social que es desplegui en interacció amb els moviments socials, de manera que es posen a la disposició de les xarxes que aquests generen. D’aquesta manera, es pot conèixer millor el territori, les seves necessitats i com satisfer-les. És un plantejament anàleg al de García i Martínez (2018), que defensen que les i els treballadors socials han de modular la seva atenció als usuaris de serveis socials mitjançant les dinàmiques assembleàries en clau col·lectiva que es donen en els moviments d’habitatge.
Aquests plantejaments defensen una mimesi de les pràctiques movimentistes com a manera de retornar a una manera d’entendre les professions de la intervenció social des d’una perspectiva crítica: més pendent d’aconseguir el benestar dels usuaris que de seguir procediments acrítics i burocratitzats d’intervenció. Això implica una porta per generar nusos polítics (Quintana, 2013) i imaginaris socials instituents que busquin acostar els treballadors de l’Administració pública a les lògiques dels moviments socials, en un procés d’adaptació als ritmes, necessitats i complexitats dels territoris.
«Enfocant aquesta situació des de la mirada disciplinària podem dir que la densificació de les xarxes de col·laboració entre els diversos moviments ha anat produint un procés d’apoderament col·lectiu amb profund impacte als territoris d’intervenció, però també en les institucions, la qual cosa ha promogut l’ecologia de sabers entre els diversos actors involucrats en aquests processos. D’altra banda, aquests processos constitueixen una riquesa que reconfigura el camp professional. Es tractarà, doncs, de reforçar, des del Treball social, aquest entramat de vincles que es trena i s’apostarà per enfortir les organitzacions territorials com a motors de les transformacions socials. En definitiva, el context social actual en què les relacions socials cada vegada són més fragmentades i el desenvolupament individual es basa en la solitud de les noves tecnologies, aquests moviments socials comporten una pràctica sobre el reforç dels llaços veïnals i socials per a l’enriquiment del subjecte».
En aquesta línia, podríem trobar que la interacció entre institucions i moviments genera extitucions, en el sentit de xarxes àmplies que permeten cristal·litzar imaginaris instituents en un exercici constant i permanent d’autogovern. Les fallides a les quals no podrien fer front les institucions, com la manca de recursos i una burocràcia constreta, podrien ser suplertes per l’acció dels moviments socials. I, a més, convidar les institucions a fer un exercici mimètic en què aprenguin a relacionar-se amb el territori sense la necessitat de normativitzacions que impedeixin la capacitat d’autogovern. Ara bé, la interacció amb les institucions pot provocar un exercici de mimesi en sentit contrari: els moviments socials modulen les seves pràctiques perquè siguin més semblants i compatibles amb la lògica de les institucions, fins al punt que el moviment social esdevé un apèndix o extensió de l’Administració pública (Meyer, 2014). Aquest procés es podria veure com a positiu en si mateix, ja que implicaria un alt grau de coordinació entre moviments i institucions, però aquestes interaccions poden esdevenir en contradiccions.
Generar un imaginari instituent, que deixi la porta oberta a l’autogovern com reclama Castoriadis, no és una conseqüència automàtica ni mecànica en la interacció amb les institucions: la mobilització d’un imaginari social instituent i un immobilisme instituït es pot traslladar a l’interior dels mateixos moviments socials. Tarrow (2012) assenyala en la seva obra que una manera de generar la desmobilització d’un moviment social és, precisament, dotar-lo de canals formals d’interacció –fins i tot de participació– en les institucions que posteriorment i de manera gradual perdin efectivitat. En aquests casos, es pot acabar generant frustració, fins i tot conflictes i escissions entre els activistes que aposten per aprofundir en la institucionalització del moviment i els activistes que defensen un retorn a formes de confrontació desobedients amb la normativitat de les institucions.
Un exemple són els estudis de Perelminter sobre el Ministeri de Desenvolupament Social Nacional (MDSN) a l’Argentina, en què analitza com en el període entre 2003 i 2008 el moviment piqueter va ser introduït en diferents organitzacions i programes de l’MDSN. El moviment piqueter era una amalgama de col·lectius que, davant la manca de provisió de serveis socials per part de l’Estat als barris més pobres del país, van crear un entramat autònom de cooperatives, menjadors socials i llocs sanitaris, entre altres dispositius (Perelminter, 2012a). Amb l’arribada del kirchnerisme, es va procurar que col·lectius i activistes del moviment piqueter passessin a formar part de les files de l’Estat per al desplegament de programes socials. L’aspiració era combinar els recursos de l’Administració pública amb el coneixement local i informal dels territoris per part dels piqueters. Aquestes trobades van permetre inicialment la canalització de més recursos cap als barris, però va acabar propiciant una frustració creixent entre els piqueters que ara treballaven per a l’Estat, a causa de les traves burocràtiques que impedien una execució correcta dels programes. Una queixa constant era que, per criteris burocràtics, els activistes havien de ser reassignats a coordinar programes en territoris que no coneixien, la qual cosa contradeia els termes de l’aliança amb el MDSN (Perelminter, 2012b).
Un altre exemple són els estudis sobre els intents de canvis legislatius de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Aquest moviment va aconseguir que el 2015 s’aprovés a Catalunya una llei per a la paralització dels desnonaments i la paralització dels talls d’aigua, llum i gas; també va aconseguir que els pisos buits de les entitats financeres passessin a formar part temporalment del parc públic d’habitatges, per reallotjar famílies vulnerables. Tanmateix, la llei va ser aplicada només parcialment i amb retard per part de les administracions i els jutjats. Una part dels activistes apostaven per mantenir esforços a pressionar i reunir-se amb les institucions i que forcessin l’aplicació de la llei. No obstant això, una altra part dels activistes va començar a expressar la seva frustració, assenyalant que el moviment ja no exercia accions directes de desobediència civil, com ocupar directament pisos buits dels bancs per reallotjar a famílies vulnerables (Sanmartín, 2019).
Si bé en tots dos casos els moviments implicats mobilitzaven un imaginari social instituent en el qual els activistes poguessin influenciar i fins i tot participar directament en les institucions, la deriva va ser l’afebliment de l’autogovern que Castoriadis reclama. En aquest sentit, els activistes es van sentir cada cop més immersos en formes ja instituïdes que lluny de ser transformadores reproduïen a l’interior de les seves pròpies organitzacions lògiques burocràtiques, desconnectades del territori i desmobilitzadores de l’acció directa.
Aquests casos ens mostren que fomentar imaginaris socials instituents que mantinguin un moviment constant d’autogovern reclama una reflexió més profunda sobre la interacció entre institucions i moviments socials, tant des dels mateixos espais activistes com des de la labor d’autoanàlisi que han de portar de manera contínua les i els professionals que treballen en espais institucionals d’intervenció social. Els dilemes ètics i polítics emergeixen novament com un lloc que serà ineludible travessar en algun moment.