1. Els grups: les seves formes i les seves dinàmiques socials

1.4. Les minories actives: un model per estudiar els grups

1.4.5. Els grups d’art: avantguardes i artistes urbans

L’art sempre ha estat un brollador d’exemples per a l’acció col·lectiva i la transformació social. Cadascun dels personatges implicats ha tingut una influència social indubtable. És el cas dels grups d’art, els grups d’artistes vinculats amb un propòsit o un manifest que solen anomenar-se amb el terme avantguarda. Per exemplificar-ne algunes, prendrem exemples del segle xx i xxi per caracteritzar aquests grups d’artistes, la seva dinàmica i la seva influència social com a minories actives.

Per al cas de les avantguardes volem reconèixer-ne tres que explicaran l’enorme presència activa dels artistes a la ciutat. Així, podem esmentar els grups futuristes, els dadaistes, la Bauhaus, per citar-ne només tres. El grup dels futuristes va néixer a Itàlia a principis del segle XX amb una consigna senzilla i potent: la crítica de l’art tradicional i els seus cànons estètics. Com que era un grup combatiu, la provocació es va instal·lar com el seu senyal d’identitat. Dos exemples d’això: l’afirmació que la locomotora i els automòbils tenien més bellesa que qualsevol pintura o escultura emmagatzemada en un museu. O la creació de màquines de música per fer soroll com a forma també acceptable de la música (la va crear Luigi Russolo i es deia intonarumori). En suma, l’adoració de la màquina com una forma de l’art futur (d’aquí el seu nom).

Quant als dadaistes, sorgits a Zurich el 1916 al Cabaret Voltaire, la seva proposta grupal proposava una crítica feroç a l’art positivista, el de museu, amb els seus cànons de bellesa i la seva ortodòxia. Solien muntar accions artístiques plenes d’improvisació, amb un clar element distorsionador i trencador dels criteris clàssics de l’art, amb actituds burletes i escandaloses, amb tot l’irracional i absurd. De fet, queda clar que són els precursors de totes les accions i happenings que s’instal·larien en l’art del segle xx. La seva influència minoritària és recognoscible un segle després.

La Bauhaus va ser una escola d’arts i oficis que va començar Walter Gropius a Weimar el 1919 i va transformar les tasques i normes convencionals de l’arquitectura, el disseny, l’artesania, la dansa i el teatre. A l’escola es cursaven totes les arts en una sola proposta de creació, al marge de disciplines i amb la convicció que qualsevol artista hauria de dominar tots els oficis com un artesà. De fet, és la pionera al segle xx de totes les escoles d’arts i oficis que assumeixen com a proposta la reivindicació de la bellesa i de la funcionalitat en cadascun dels objectes produïts (cadires, mobles, edificis, tapissos, danses i espectacles, aparells domèstics). La seva influència com a grup ha estat tan poderosa que tothom tindrà a casa o a l’oficina algun dels objectes dissenyats i produïts amb la seva inspiració: cafeteres, butaques, llums, cendrers, llevataps, obrellaunes, tasses, llits, etc. Com a grup minoritari, és representatiu de com s’aconsegueix una influència social transformadora que perdura durant dècades.

Amb aquesta tradició de les avantguardes artístiques, podem reconèixer els artistes urbans com a autèntics continuadors d’aquesta tradició de grups en minoria que aconsegueixen canviar la societat. Esmentarem, a tall d’exemple, dues menes de grups d’artistes urbans: els que s’han dedicat a la performance i l’acció fora dels museus, i els que ara s’aglutinen amb el nom de hip hop.

En el primer cas, els artistes urbans porten el seu art al carrer i la radicalitat de la seva proposta consisteix a considerar que els museus i galeries són dipòsits antiquats que atorguen l’aura d’art a qualsevol objecte que contenen i amb un clar to mercantil i especulatiu (a quant es ven un quadre de Van Gogh o una llauna d’excrement, l’anomenada Merda d’Artista, de Piero Manzoni?). Així doncs, la creació artística els sembla que ha de sortir dels murs d’aquests establiments i convertir-se en acció viva, en actuació directa. Tant les performances com els happenings són accions en què els grups d’artistes intervenen en l’espai públic de carrers i places per mostrar a la gent espectadora que l’art és l’acció humana, més enllà de l’objecte material creat: quadre, escultura, partitura, llibre, etc. D’alguna manera són els inspiradors de tots els moviments contestataris i de protesta que fan acció directa, okupació de l’espai públic, assemblees llibertàries, entre d’altres.

Pel que fa als col·lectius anomenats hip hop, cal reconèixer-los com els més visibles contemporàniament com a artistes de carrer. Sorgeixen als carrers i guetos dels Estats Units per part d’afroamericans i llatinoamericans. Els grups dedicats a aquesta expressió solen manejar-se en quatre grans formes de treball artístic: el rap, o recitació oral cantada; el DJ com a mestre de cerimònies (MC) musicals; el breaking dance, o dansa de carrer, caracteritzada pel maneig del cos, les contorsions i una biomecànica corporal com de robot; o el grafiti com l’expressió visual que té les parets com a llenços per expressar una infinitat de crítiques socials, identitàries o de completa reivindicació política. En suma, els grups hip hop constitueixen una de les influències més sòlides al camp de l’art, de la moda, de la música, de la reivindicació ètnica i de gènere. Òbviament, dins d’aquests grups hi ha tendències sociopolítiques de tota mena, des de posicions clarament d’esquerra, fins a d’altres que poden ser masclistes o racistes. En tot cas, són grups amb una influència social minoritària completament visible en qualsevol carrer del planeta.