2. Processos col·lectius i acció social

2.4. Les faules, les fake news i el negacionisme com a elements de l’acció col·lectiva

És possible que l’esdeveniment d’un cometa de dimensions astronòmiques, que científics experts pronostiquen que xocarà amb la Terra, no sigui acceptat per un grup de la majoria de les persones del planeta?

Si bé es tracta de l’argument d’una pel·lícula ficcional (McKay, 2021), constitueix un cas que il·lustra els efectes del negacionisme i les faules com a elements de l’acció social contemporània. Encara que pugui semblar paradoxal, aquest tipus d’esdeveniments formen part de nous processos col·lectius que s’estudien en l’actualitat.

Un faula, segons el DIEC es defineix com una “narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció” (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans). Tot i que el terme correcte en català sigui aquest, des de fa pocs anys és freqüent l’ús de l’anglicisme fake news (‘notícia falsa’), que es defineix com la divulgació de notícies falses que provoquen un perillós cercle de desinformació (International Federation of Journalists, 2018).

En general, una faula la podem entendre com una informació que es pren per veritable (notícia, esdeveniment, acció) sense una base objectiva o fonamentada per part d’un grup de persones que duen a terme una acció com a conseqüència d’aquesta. Aquesta acció pot ser des de la simple difusió (en línia o fora de línia) contribuint a la seva propagació per agents socials de rellevància social, fins a l’organització col·lectiva amb efectes nacionals o internacionals provocats per l’extrema dreta política (com l’episodi de l’assalt al Capitoli dels Estats Units el 2021 o les manifestacions virtuals el 2021 a causa de la notícia falsa reproduïda per Jair Bolsonaro al Brasil que va associar la vacuna de la covid amb el desenvolupament de la sida).

Com vam veure a l’apartat anterior, la massificació de tecnologies com ara internet o els algorismes de les xarxes socials ha contribuït al fet que sigui molt fàcil i ràpid rebre i propagar aquesta mena d’informacions; moltes vegades que hi hagi un suport explícit al contingut de la fake news per part de la majoria de persones que el reben i promulguen, sinó només a la falta de mitjans o habilitats per contrastar la notícia, la recepció reiterada i massiva –que provoca una falsa aparença de veritat–, o una lectura superficial d’aquesta, sense analitzar-ne la procedència, font o coherència.

És aquest caràcter massiu, de fàcil propagació i d’omnipresència el que fa que les faules siguin perilloses a l’hora de fomentar o mobilitzar creences o accions compartides, amb conseqüències principalment per a certs grups minoritaris –immigrants, dones, nens, col·lectius LGTBIQ+, anticapacitistes, associacions, institucions o organitzacions, etc.– o, com ja vam veure, fins per al conjunt de la societat. A més, la seva ràpida propagació a internet, i les condicions d’anonimat i gran abast que caracteritzen les xarxes socials, dificulta rastrejar-ne l’origen o el moment quan es van crear i, per tant, combatre la desinformació que acaben generant i que se sedimenta com una veritat assumida per part de la població.

Un dels últims esdeveniments socials plens de faules és la pandèmia de la covid, que, des de principis del 2020, ha assotat gairebé tots els països del món sota el lema de «no és pandèmia, és plandèmia», amb el suport de persones populars que van actuar com a líders de mobilitzacions negacionistes o reclam pel dret personal a la llibertat. Durant el primer any de pandèmia van ser freqüents les manifestacions de milers de persones que clamaven per posar fi a les quarantenes, els tancaments a casa o l’obligatorietat de l’ús de les mascaretes, alhora que les UCI de molts hospitals estaven desbordades. És en aquest moment que el fenomen del negacionisme cobra popularitat, però què és el negacionisme? Com és possible que una faula acabi convocant manifestacions en diversos països per un motiu de salut que ha matat milions de persones arreu del món?

El negacionisme el podem entendre com un comportament col·lectiu que fa que un conjunt de persones neguin l’existència o els efectes d’un determinat fenomen avalat i comprovat objectivament i científicament. El negacionisme abraça fenòmens com l’emergència climàtica o l’holocaust jueu durant la Segona Guerra Mundial, les vacunes enfront de tota mena de malalties, entre d’altres.

Si bé el negacionisme com a objecte de recerques socials és recent, ja hi ha alguns estudis que apunten a les raons del negacionisme com a comportament col·lectiu, que s’emmarquen en un corrent d’estudis clàssics que estudien les conspiracions i els rumors com a elements de l’acció social.

– En primer lloc, el negacionisme es pot explicar per una necessitat de les persones d’allunyar-se o no connectar amb un esdeveniment traumàtic o dolorós en l’àmbit personal i social. No hi ha dubte de la importància històrica i mundial d’un virus que ha provocat tantes morts, com el VIH o el COVID-19, incertesa sobre el nostre futur laboral, afectiu o social, i ha provocat multitud d’efectes psicològics i emocionals directes i indirectes (depressió, ansietat, augment en el nombre de suïcidis, etc.). En aquest sentit, el negacionisme emergiria com una manera de no enfrontar el problema i mirar (amb més èxit o menys) d’evitar les conseqüències esmentades.

– En segon lloc, el negacionisme sorgeix per la necessitat d’un conjunt de persones de crear una identitat social compartida i que els diferenciï dels que sí que creuen en el fenomen que neguen. En línia amb els estudis sobre les conspiracions i rumors (Douglas, Uscinski, Sutton et al., 2019), el negacionisme seria el resultat de la creença que les persones que neguen un fenomen tenen un coneixement veritable, ocult i difícil d’escodrinyar per la majoria de les persones (l’altre grup amb qui no comparteixen identitat).

– En una escala més sociològica i menys psicològica, el negacionisme pot explicar-se per la falta d’una estratègia estructural que permeti a la societat combatre amb eficàcia les notícies falses. Per exemple, el fracàs a l’hora de comunicar una informació objectiva per part de les institucions públiques, la falta d’una estratègia educativa i cívica que permeti a la ciutadania destriar la informació veritable de la falsa, o la falta de mitjans i recursos a escala micro, meso i macro per establir programes i projectes de lluita contra les faules i les fake news. Totes aquestes qüestions, per exemple, van ser observades des de l’inici durant la pandèmia de la covid.

Si bé és un fenomen en estudi i que els pròxims anys emergiran noves teories i esdeveniments sobre els quals explicar el negacionisme, hem de reconèixer que totes aquestes explicacions són eines que contribueixen a analitzar el negacionisme des de diferents fronts. Des d’una posició afectiva, psicològica o més sociològica, totes ens ofereixen elements des dels quals estudiar el negacionisme com a element central dels processos col·lectius en l’actualitat, de manera complementària i simbiòtica.