4.2. La institucionalització com a canvi del model organitzatiu
4.2.5. La capacitat organitzativa i econòmica
Mitjançant la formalització que adquireixen les organitzacions, es professionalitzen i burocratitzen, amb la possibilitat d’augmentar, també, la seva capacitat organitzativa si disposen de prou recursos econòmics. Però quan aquests recursos no estan disponibles (o per fer-ho possible), sovint, el model organitzatiu acaba sustentant-se sobre l’esforç de personal voluntari o en situació de precarietat, que, a més ha de passar part considerable del seu temps dedicat a la burocràcia administrativa i a la cerca de recursos econòmics, en detriment d’altres objectius organitzatius. Una dedicació que passa en un context de competitivitat amb altres organitzacions que opten a les mateixes convocatòries i es veuen obligades a adoptar una lògica gairebé empresarial (Coll-Planas i Cruells, 2008), que acaba reforçant l’estratègia d’incorporació de personal remunerat.
Aquesta dependència financera pot acabar en situacions de clientelisme amb l’organisme o entitat finançadora. D’una banda, això pot implicar renunciar a l’activitat més reivindicativa i crítica de l’organització i, per tant, amenaçar el seu projecte politicoideològic (Rucht, 2017). Quan les organitzacions no volen perdre la seva autonomia enfront d’aquestes entitats financeres, però, alhora, volen continuar sent capaces de donar resposta a les seves necessitats econòmiques, poden recórrer a diferents estratègies:
- recepció de petites quantitats econòmiques procedents de subvencions,
- sol·licitud d’ajudes públiques amb caràcter puntual per la realització d’actes específics,
- cerca d’alternatives econòmiques com el finançament privat,
- celebració d’actes o activitats per recaptar fons, o
- l’establiment de quotes monetàries perquè les persones puguin associar-se amb l’organització.
L’ús d’aquesta mena d’estratègies mostra que la pèrdua d’autonomia és percebuda com un factor preocupant per les associacions que, històricament, han estat contràries a la recepció de subvencions i l’ideari polític de les quals és l’autofinançament, autogestió i independència política (Coll-Planas i Cruells, 2017).
Considerarem, per tant, que un moviment està institucionalitzat quan les organitzacions que l’integren presenten una estructura formalitzada, organitzada i jerarquitzada en la presa de decisions, estan burocratitzades, disposen de professionals i d’una àmplia capacitat econòmica i organitzativa per aconseguir els seus objectius.